Del "docere" a la "didàctica":
Aprenem amb el nostre patrimoni romànic
Característiques de la pintura romànica a Catalunya
En el següent apartat podrem estudiar amb deteniment quines són les principals característiques sobre la pintura Romànica a Catalunya.
Abans d’introduir-nos densament en les característiques principals, cal deixar clar que anomenem pintura romànica a totes les manifestacions pictòriques d’Europa Occidental, que abasten els segles XI i XII , encara que també podem trobar obres des del segle V fins al X, moment anomenat Preromànic, o fins i tot en el segle XIII , segle que podem classificar com Tardoromànic, moviment que va coexistir amb el Gòtic.
El romànic va utilitzar diferents mètodes per plasmar les seves obres, entre les quals destaquen les següents: manuscrits il·luminats, pintura mural, pintura sobre taula i imatgeria policromada. De tots aquests mètodes, nosaltres ens centrarem en les pintures murals, ja que va ser la més representativa a Catalunya i es troben a la capella del nostre poble de Polinyà.
Aquest tipus de pintures murals o al fresc, es van realitzar a les esglésies durant els segles XI i XII, en els murs, absis, columnes i arcs. El començament de la realització d’aquestes pintures, se situa a finals del segle XI. Durant aquests anys van arribar a Catalunya grans grups d’artistes de corrent Italobizantí, que van realitzar les seves obres per àmplies zones on les autoritats eclesiàstiques i polítiques van afavorir la cultura i el desenvolupament artístic i on s’estava duent a terme la construcció i reconstrucció de molts temples, d’aquí el caràcter itinerant dels artistes, les obres anònimes dels quals són un exponent d’originalitat, personalitat i caràcter.
Aquesta tècnica mural o al fresc, com el seu propi nom indica, s’encarregava de cobrir els murs de les esglésies i monestirs, amb una pintura elaborada a partir de pigments acolorits diluïts en aigua de calç. Posteriorment, aquesta pintura era aplicada sobre la superfície mural, a la qual anteriorment s’havia afegit una capa d’arrebossat per allisar, com per exemple guix. En la tècnica de la pintura romànica al fresc, l’aplicació de la pintura es feia quan l’arrebossat encara estava humit, amb la finalitat d’adquirir una obra dura i resistent quan l’arrebossat s’assequés.
La majoria d’obres al fresc es van trobar després de la restauració de les esglésies, amagades en els absis darrere de les teulades afegides en èpoques posteriors. Unes altres estaven a simple vista decorant els murs laterals o ben ocultes sota les capes de calç amb què es van blanquejar les esglésies durant el renaixement.
Els temes d’aquestes pintures estaven distribuïts sistemàticament, segons el lloc en què eren realitzats. Els absis sempre presentaven l’escena del Pantocràtor amb els seus acompanyants de rigor: Tetramorfs, Ancians, Arcàngels, Serafins i sota l’apostolat amb la Verge i el Nen, i de vegades també Caín i Abel i els Reis Mags.
En els murs laterals es pintaven escenes del santoral corresponent a cada església; en el mur dels peus, prop de la sortida del temple es repetia la narració del Judici Final com a prevenció dels mals que poguessin aguaitar a l’exterior de l’edifici.
Tot i que gràcies a aquest tipus de tècniques murals van ser capaços de crear grans obres, la seva durabilitat no va ser molt llarga, ja que la desaparició dels murs continus, les voltes i els absis llisos amb l’arribada del gòtic va posar fi a aquest tipus de tècnica.
En el següent enllaç podem veure un vídeo que ens mostra un seguit d’imatges d’obres romàniques al fresc.
https://www.youtube.com/watch?v=ArFxGf1HZUY
També podem trobar altres tècniques per a plasmar les obres d’art, com per exemple les pintures sobre taules.
Aquestes pintures van sorgir durant el segle XII. En aquest moment van aparèixer una sèrie d’artistes pintors establerts en tallers sense la necessitat de fer un treball itinerant. Les obres que van sortir d’aquests tallers van ser essencialment, frontals d’altar realitzats sobre taula. Els temes iconogràfics són escenes narratives sobre la Bíblia i la vida dels sants.
La pintura sobre taula incloïa una preparació de guix sobre la qual es pintava amb tremp a l’ou. Una de les característiques principals d’aquesta tècnica era la imitació de peces metàl·liques i la inclusió de relleu.
Mandorla que envolta el cap de tots els personatges sagrats
L’atmetlla mística és un cercle que envolta la figura del pantocràtor
Una vegada explicats els mètodes empleats per a plasmar les obres, començarem a comentar quines són les característiques més utilitzades a la pintura Romànica a Catalunya.
Una característica força important i notòria del moviment romànic és la seva repetida temàtica religiosa, ja que quasi totes les obres fan referència a aquest tema, tot i que també podem trobar altres obres de temàtica eròtica i fins i tot pornogràfica. També existeixen obres sobre la vida quotidiana.
Les representacions tenen una funció clarament didàctica, a causa que la gran majoria de la població de l’època era analfabeta ( 90% de la població). Per facilitar-ne la comprensió de les obres, s’empraven al·legories, és a dir, l’ utilització de figures humanes, animals o objectes quotidians per explicar un fet.
La gran majoria de les imatges dels capitells i de les pintures sortien del llibre de l’apocalipsi de Sant Joan (llibre més important de l’època).
Podem associar l’art romànic amb l’horror vacui (por al buit), ja que és un estil clarament partidari a omplir tots els buits amb formes i colors, tant poden ser els buits dels manuscrits o el dels murs de les esglésies.
Horror Vacui
El Romànic tendeix a l’esquematisme i a l’expressivitat. No cerca la bellesa, sinó la transmissió de vivència als fidels. Aquest moviment exagera les formes amb la finalitat de guanyar expressivitat, per això hi ha parts del cos que adquireixen dimensions desproporcionades, com per exemple els ulls i les mans, ja que són les parts del cos més expressives espiritualment parlant.
La figura humana no té caràcter individual, sinó que representa la humanitat o personatges divins, per això totes les figures s’assemblen (isocefàlia).
L’isocefàlia s’utilitza per a no desviar l’atenció del públic a la bellesa, ja que s’estima més centrar aquesta atenció en el seu valor didàctic. L’estil va anar evolucionant amb el pas del temps, ja que la bellesa va acabar tenint més importància.
El tipus de pintura del Romànic és lineal, predomina el dibuix davant del color, els paisatges són inexistents i la seva il·luminació és sense contrastos. Les representacions són frontals, amb la finalitat d’impactar més a l’espectador. Acostumen a realitzar formes simètriques, delimitades per línies ben definides i colors purs i brillants.
El Romànic no es regeix per imitació de la naturalesa, sinó per una conceptualització racional. Per aquest motiu les figures acostumen a ser planes, allargades i sense perspectiva.
Una característica que es pot veure a ull nu és que els personatges s’escalonen i adopten diferents grandàries per així diferenciar la importància de cadascun dels personatges.
Els colors més intensos i brillants eren els més utilitzats ( vermell, groc, taronja i blau) i es disposen en franges contigües de colors molt contrastats entre si. El color negre s’utilitzava principalment per perfilar les figures.
La verge de Taüll
Frontal de la Seu d'Urgell
Si en l’arquitectura Romànica l’herència clàssica és bastant notòria, en la pintura els conceptes d’imitació, naturalisme i proporcionalitat, propis del món antic, desapareixen totalment. En comptes d’això es dóna prioritat la funció al·legòrica i simbòlica de la imatge.
Una característica força important, és que en l’art Romànic s’aprecia la voluntat de proclamar el triomf definitiu de l’Església cristiana, fet que va motivar la creació d’un nou tipus de temple, en el qual tota manifestació artística es posa al servei de la glòria de Déu.
Les obres romàniques sempre podien tenir característiques úniques, ja que l’artista artesà acostumava a fer el treball per encàrrec d ’algú o d’algun ordre o institució i que, per tant, havia de seguir les normes formals i els temes que li dictaven els qui el contractaven i pagaven l’obra.
Per acabar de tancar aquest apartat de les característiques de la pintura Romànica a Catalunya, cal diferenciar dues línies pictòriques ben diferents:
Estil francoromànic: Es localitza sobretot a l’oest de França i a Castella, on arriba a través de les rutes de pelegrinatge.
Aquest corrent, probablement influït pel treball de la miniatura, mostra un naturalisme escènic més evident, en el qual destaquen el gust pel detall, l’expressivitat, el moviment i l’espontaneïtat, com també una predilecció pels fons clars.
Estil bizantí: Les mostres principals d’aquest estil es localitzen a Itàlia i a Catalunya, zones on han quedat proves d’una activitat pictòrica important.
Aquesta tendència presenta una absència gairebé total d’efectes espacials i volumètrics. Al contrari, destaca la predilecció pel hieratisme, la voluntat de representar les figures de manera frontal, l’allargament i l’estilització dels cossos, la grandiositat compositiva i l’obsessió per la simetria. S’aconsegueix així una obra de caràcter espiritual, solemne i monumental.
Totes aquestes característiques les podrem veure clarament en el següent apartat.
En el següent enllaç, podem observar un vídeo on les característiques més importants de la pintura Romànica queden ben definides.