Del "docere" a la "didàctica":
Aprenem amb el nostre patrimoni romànic
Romànic de Sant Salvador de Polinyà
L’església de Polinyà va ser construïda en un terreny segurament de domini romà, que degué prendre el nom d’un paulinianus, d’on vindria el de Villa Pauliniani. Polinyà devia estar sobre o molt a la vora de la via romana que anava de Roma a Cadis, és a dir, la Via Augusta.
Aquest edifici és una església parroquial del segle XI, la qual va estar consagrada l’any 1122 ( segle XII). L’església va quedar fora de culte en ésser construïda més tard i al costat l’actual església parroquial.
L’edifici està integrat als peus de l’actual església, que es troba orientada de nord a sud i és fruit d’una obra d’ampliació i reforma de mitjans del segle XVIII , la qual explicaré posteriorment.
Aquesta església d’estil llombard, situada a l’extrem oest de la vila de Polinyà, (localitzada a la comarca catalana del Vallès Occidental) és un edifici molt modest: té una única nau amb un absis semicircular a llevant, decorat exteriorment amb faixes i arcuacions llombardes: les lesenes formen cinc plafons i en cada un d’ells hi ha dues arcuacions.
L’absis és de planta semicircular, lleugerament ultrapassat, i cobert per una volta de quart d’esfera. L’exterior està decorat amb un fris d’arcuacions cegues, delimitat superiorment per una cornisa en forma de faixa esbiaixada. El fris és format per cinc grups de dues arcuacions cada un i separats per lesenes verticals que s’acaben en un sòcol alt que circumscriu exteriorment l’absis, decoració d’un bell i sobri estil llombard.
Hi ha tres finestres de doble esqueixada repartides alternativament dins els espais delimitats per les arcuacions i lesenes.
També cal comentar que a l’interior d’aquesta església podem trobar importants pintures al fresc datades al segle XII , les quals podem veure avui dia al Museu Diocesà de Barcelona, situat a la plaça de la Catedral de Barcelona.
A continuació comentaré quines transformacions va patir l’església durant els segles posteriors a la seva consagració i, posteriorment explicaré quin és el significat de les seves pintures murals.
Amb motiu de la rehabilitació de l’església romànica, l’any 1999 es va realitzar una intervenció arqueològica de tot l’espai interior de l’antiga nau. A partir d’aquesta investigació, es van poder establir sis fases evolutives per al jaciment:
L’assentament tardoromà (s. VI-VIII)
Va ser un habitatge o espai de magatzem d’un assentament indeterminat d’època romana tardana, que s’estenia per sota de l’actual església.
El vilatge altmedieval (s. IX-X)
Aquesta nova fase, suposa una continuïtat i reestructuració de l’espai d’habitatge anterior.
La construcció de l’església preromànica (s. X)
Construcció d’una nova església preromànica amb absis rectangular damunt el mateix espai de l’estança del vilatge precedent, enderrocant les seves parets i, aprofitant part del mur del ponent com a tancament de l’església. Durant aquesta fase es van trobar un total de 13 enterraments.
La construcció de l’església romànica (s. XI)
Construcció d’una nova església amb absis semicircular, d’estil romànic, damunt l’espai de la precedent, desmuntant les seves parets perimetrals i arrasant l’absis rectangular, que va quedar integrat pel nou altar romànic.
L’ampliació de l’església (s. XII-XIV)
Va patir una ampliació dels peus de la nau. A la part oest de la nau, es documentà un potent paviment fet de lloses planes lligades amb morter. En aquest moment es van realitzar les pintures al fresc de l’absis i part de la nau (mitjan del segle XII). Es van construir dos graners per a emmagatzemar el cereal de l’església.
L’església durant l’època moderna ( s. XV-XVIII)
Durant aquesta etapa sembla que el temple no va experimentar grans transformacions i pràcticament no es van documentar restes arqueològiques corresponents a aquest període. Només es van efectuar diversos enterraments a l’interior de la nau.
A continuació podrem veure un seguit de fotografies de com és l’església actualment:
Absis
Arcuacions llombardes
Després d’haver comentat l’evolució històrica de l’església de Sant Salvador, a continuació explicarem el significat de les seves pintures romàniques.
Al costat de les fotografies d’aquestes pintures posarem una comparació amb uns dibuixos que vam realitzar nosaltres i que vam fer servir a la part pràctica, amb la intenció que els alumnes entenguessin millor les pintures de Sant Salvador.
Aquestes pintures estaven situades en llocs diferents de l’església i explicaven històries relacionades entre elles. També podem dividir la seva temàtica en dos grans temes: un referent a la vida de Crist, amb els cicles de la nativitat i la passió i un segon amb visions de l’apocalipsi.
Jesús davant de Pilat
Jesús
Pilat
A sota, en el mur vertical, al costat d’una finestra, podem observar l’escena de la presentació de Jesús davant del procurador romà Ponci Pilat, amb aquest darrer personatge assegut en un tron o cadira, i al seu costat un soldat amb elm, llança i escut. Darrere Jesús hi ha un grup d’altres personatges.
Aquesta pintura explica els fets que van portar a Jesús a morir a la creu. Pilat no volia crucificar a Jesús, però com que tampoc volia tenir problemes, es va desentendre.
En aquesta pintura podem observar una gran desproporció en les mans de Jesús. Això es feia per mostrar el dramatisme que no tenien els rostres.
Gràcies a l’armament del soldat que està situat darrere de Pilat, s’ha pogut demostrar que les pintures són de mitjans del segle XII .
Escena apocalíptica
Genet de la guerra
Canelobres
Quart genet (la mort)
Jesús
Llibre del set segells
A la volta de la nau trobem l’Apocalipsi.
Als romànics els fascinava l’apocalipsi, que era l’últim llibre de la Bíblia , on s’explicaven les atrocitats i les tortures que viurien aquells que no seguissin els manaments de Jesús.
A l’Apocalipsi Jesús es representa com un Anyell, perquè va ser la víctima d’un sacrifici. L’Anyell es passeja per davant de set canelobres que simbolitzen les set esglésies. A les seves potes trobem el llibre dels set segells ( el número set tenia un significat simbòlic).
Només l’Anyell pot trencar els segells que obren aquest llibre misteriós on hi ha escrit el destí final de l’home.
Els segells trencats alliberen els quatre genets de l’Apocalipsi, que porten amb ells les calamitats més grans: la guerra, la fam, la pesta i la mort.
El quart genet va vestit amb una túnica i una corona i simbolitza la mort. El seu cavall trepitja homes i animals i ell travessa una cara amb la seva llança.
L’altre genet porta una espasa a la mà i és el genet que porta la guerra.
Maria
El naixement de Jesús
Josep
Jesús
Primera part
Segona part
Aquesta pintura està situada a la part dreta de l’absis.
En aquesta escena (nativitat) apareixen dos fets alhora, els quals estan separats per maria.
A la primera part podem observar a Jesús dins del pessebre, el qual podem observar dins la bevedora dels animals, mentre el bou i la mula l’observen atentament.
També podem veure a Josep, que es mira a Jesús amb gest de preocupació.
A la segona part podem observar a dues llevadores que estan banyant al nen, mentre maria descansa.
Aquesta escena forma part dels evangelis apòcrifs, és a dir, dels escrits sobre la vida de Jesús que no han estat acceptats per l’església catòlica.
La mare de Déu (pantocràtor)
Aquesta pintura està localitzada a l’absis.
En aquesta escena podem veure la figura de la Mare de Déu, amb l’infant a la falda. A cada costat hi ha una palmera, i més cap a la dreta un personatge masculí, dempeus i descalç.
Sant Esteve
En aquesta imatge veiem a Sant Esteve, el qual subjecta una pedra amb la mà dreta. Aquest personatge era el protector contra les epidèmies i la pesta.
La visitació
Aquesta pintura està situada a la part esquerra de l’absis.
Aquesta imatge representa la visitació de la Verge Maria ( després de l’Encarnació) a la seva cosina Elisabet, que espera un fill ( Sant Joan Baptista). Al darrere surten dues imatges masculines, Josep i Sacaries.
A continuació podem observar unes fotografies de la planta i l’interior de la capella de Sant Salvador:
Després d’haver comentat les pintures murals de Sant Salvador, cal destacar que aquestes són delimitades per una línia negra que recorre tot el contorn, els vestits combinen les línies verticals i horitzontals per tal de formar els plecs, que són subratllats per mitjà d’ombres. En tot el conjunt dominen els colors vermells i blaus, als quals cal afegir l’ocre, el blanc i el negre com a principals.
De Polinyà cal destacar la narrativitat de les escenes ( anunciació als pastors, el quart genet trepitjant homes i animals...), i que alhora es realitza una expressivitat més gran i se suavitza la rigidesa de les línies, aconseguint formes arrodonides i suaus que donen un aire amable a tot el conjunt.
Aquestes característiques són molt similars a les que va utilitzar l’autor o els autors de les pintures de l’església de Santa Maria de Barberà del Vallès.
A continuació podem observar unes fotografies de les pintures originals de la capella de Sant Salvador que vam realitzar a la nostra sortida al Museu Diocesà de Barcelona.
Ens va donar la sensació que aquestes pintures mostraven un color més obscur i al mateix temps més deteriorat. D’altra banda, les zones que estaven més danyades a les còpies es podien observar millor a les pintures originals, ja que estaven més ben conservades i es podien veure sense dificultats.