Del "docere" a la "didàctica":
Aprenem amb el nostre patrimoni romànic
Característiques de l‘arquitectura romànica a Catalunya
L’estil fonamental religiós de l’art romànic fa que catedrals, esglésies i monestirs siguin edificis representatius del període, ja que d’arquitectura civil n’hi ha poca, degut la seva construcció en fusta. A continuació podrem estudiar quines són les principals característiques de l’arquitectura de les catedrals i esglésies romàniques.
Un fet característic de les esglésies romàniques és que tenen una foscor tant forçada com voluntària: està forçada perquè els murs no tenen massa obertures i és voluntària perquè la foscor implica recolliment i misteri (por).
Aquests edificis són horitzontals, la mirada des de l’entrada es dirigeix directament a l’altar. També desprenen monumentalitat ( tot el contrari als edificis de Catalunya) , solidesa i duració, degut que és el pas de la fusta a la pedra. Un altre fet que va afavorir a la pintura al fresc és l’amplitud dels seus murs.
A partir de l’any 1000, el pelegrinatge va potenciar la construcció de nombroses esglésies i catedrals, l’estructura de les quals va estar sempre molt determinada per la seva funció i per continguts simbòlics. Primerament, es van orientar d’oest a est, de manera que el primer raig de llum solar –identificada amb la llum de Crist- entrés per l’absis i que l’últim o fes per la porta principal.
Darrerament, es va recuperar el transsepte, un espai aparegut en les primeres esglésies paleocristianes format per una o més naus que creuen perpendicularment el cos longitudinal; d’aquesta manera s’aconsegueix una forma simbòlica de creu. L’estructura cruciforme podia tenir els braços iguals – planta de creu grega- o desiguals –planta de creu llatina-.
Al lloc de trobada entre la nau central i el transsepte podem trobar el creuer, habitualment cobert per un cimbori.
Els tres elements que van configurar la capçalera dels temples romànics van ser el transsepte, l’absis i el presbiteri. En aquest últim se situaven el cor i l’altar major, en canvi l’absis va desenvolupar una formulació més innovadora per tal de respondre funcionalment a les necessitats dels pelegrins que visitaven els santuaris i les catedrals.
Creuer
Presbiteri
Absis
Transsepte
Presbiteri
Cimbori
A més de l’absis semicircular o poligonal habitual, que tancava la perspectiva de les diferents naus, en els centres de pelegrinatge es van idear el deambulatori o girola, un passadís semicircular que prolonga les naus laterals envoltant la part posterior del presbiteri, en el qual s’obren petites capelles radials o absidioles.
Absidioles
Deambulatori
A l’interior, la nau central està coberta per una volta de canó reforçada per arcs faixons que descarreguen el pes en pilars, mentre que les naus laterals, d’alçària i amplària menors, estan coronades amb volta d’arestes. Als murs que separen les naus podem trobar dues parts: les arcuacions (comuniquen la nau central amb les laterals) i la tribuna ( passadís amb finestres per on es filtra la llum).
A causa de l’elevat pes de la volta de canó, els arquitectes havien d’utilitzar murs molt amples i massissos, que es van reforçar amb contraforts, els quals podien tenir finestres. A part del cimbori, aquests edificis també tenen dues torres campanar, situades a la façana occidental (tot i que algunes es col·locaven als laterals).
A les esglésies petites era habitual edificar el campanar com una prolongació del mur de la façana, on s’obrien forats per col·locar-hi les campanes (espadanya).
A continuació podem veure una imatge amb totes les parts més importants de l’arquitectura romànica a les esglésies.
Una dada força important és que l’arquitectura a Catalunya va estar fortament influenciada per l’art carolingi i l’àrab de la península Ibèrica. D’aquest últim podem trobar elements decoratius clarament califals, però possiblement la influència llombarda va ser la més destacada. (principalment a principis del segle XI).
Les esglésies catalanes acostumaven a ser edificis foscos i de petites dimensions, on predominaven els arcs i les voltes ( igual que a la capella de Polinyà). A continuació podem observar una sèrie d’imatges que mostren la planta i els elements més típics d’aquestes petites capelles:
Deixant a un costat les esglésies, les catedrals i els monestirs, també podem trobar castells d’estil romànic.
Una de les seves característiques principals és la seva funció defensiva. Aquests castells eren construïts en indrets elevats estratègics , per així tenir una visió del territori més àmplia. L’edifici estava envoltat per una muralla gruixuda i alta feta de pedra. A l’interior destacava la torre més alta ( torre d’homenatge o mestra ), la qual s’encarregava de la vigilància.
Aquests edificis eren la principal residència pels senyors feudals.
