Després de la conquesta musulmana a la península, al-Àndalus es va integrar a la província nord-africana del Califat Omeya, que més tard es va convertir en l’Emirat de Còrdova i posteriorment en el Califat de Còrdova.

 

Aquest Califat va ser un estat musulmà andalusí, el qual va donar lloc a l’època de màxima esplendor política, militar i comercial de l’al-Àndalus ( es va dissoldre l’any 1031).

 

Tot seguit, després d’aquesta etapa musulmana va començar la reconquesta dels cristians: van anar recuperant les fronteres de nord a sud, fins a la presa de Granada pels Reis Catòlics el 1492, moviment que va posar fi al poder islàmic a la península.

 

Finalment, la població musulmana que hi havia a la península només tenia dues opcions; convertir-se a la religió cristiana o marxar fora del país.

 

Una vegada explicat que va ser l’al-Àndalus, cal dir que la conquesta musulmana va ser breu (especialment a Catalunya), ja que va durar aproximadament 15 anys (711-726) i van arribar a conquistar gairebé tot l’actual territori de l’Espanya peninsular i Portugal continental i part del sud de França. D’altra banda, els musulmans no van acaparar tot el territori, ja que les regions d’Astúries i Cantàbria no van ser conquistades.

 

A més a més dels 15 anys de conquesta, cal sumar els anys anteriors on els musulmans i els berbers musulmans ( persones amb ètnies provinents del nord d’Àfrica) van estar reconeixent el terreny i preparant futures aliances.

 

Com és evident, després d’un llarg control musulmà a la península, part de la seva cultura i de les seves característiques arquitectòniques van quedar al nostre territori i per aquest motiu tenim tantes obres amb un caràcter musulmà.

 

Després d’haver parlat de l’expansió musulmana, a continuació comentarem quins van ser els esdeveniments més importants del segle XI.

 

Potser la característica més important d’aquest segle va ser el desenvolupament de la societat feudal a Catalunya, com a conseqüència de les pressions senyorials per desenvolupar llaços de vassallatge amb camperols lliures.

 

Aquests anys es van caracteritzar per una guerra social bastant important, on la violència senyorial va afectar la gran majoria dels camperols. Això és degut a les noves tàctiques militars que es van emprar, com per exemple la contractació de mercenaris ben armats i a cavall que s’utilitzaven per atemorir a la població més dèbil.

 

A causa d’això, a finals del segle XI la majoria dels camperols propietaris ja s’havien convertit en serfs sotmesos al senyor.

 

També s’hi va efectuar un debilitament del poder dels comtes i la divisió territorial en nombrosos senyorius, que amb el pas del temps van donar lloc a l’articulació d’un Estat feudal basat en complexes fidelitats i dependències, on el comte de Barcelona es trobava a la part superior, després del triomf de Ramon Berenguer I sobre la resta de senyors.

 

Més endavant, els comtes de Barcelona vincularien a tots els altres comtats catalans amb el comtat que posteriorment passaria a formar part de la Corona d'Aragó.

 

Un dels aspectes més importants de l’època va ser la religió cristiana, ja que va adquirir molta importància i moltes vegades era utilitzada per espantar a la població, la qual estava sotmesa als senyors i eren analfabets (gairebé el 90% de la gent).